Ellery

No sóc de donar explicacions, però no m’agrada que em tergiversin.. L’abstenció no “guanya” eleccions ni substitueix l’organització o altres formes de pressió. Però negar-li caràcter estratègic és ignorar dècades de pràctica política i de teoria. L’abstenció no és apatia: és una forma de “sortida del joc” (exit) en els termes d’Albert O. Hirschman (Exit, Voice, and Loyalty, 1970). Quan la voice (vot o pressió dins el sistema) no permet millorar o transformar les condicions, la sortida deliberada és una resposta racional i política. En el cas català davant les eleccions espanyoles, això es tradueix en no legitimar un marc que molts percebem com a aliè o insuficient per decidir sobre l’autogovern. No és “no saber què votar”: és decidir no sotmetre’t a aquell marc concret perquè no és el teu. Tenim múltiples precedents d’abstenció real i efectiva en investidures, aprovació de decrets, lleis o pressupostos: són actes polítics calculats que decideixen governs i polítiques. Si l’abstenció d’un grup de diputats és estratègia, per què no ho hauria de ser la dels electors? La literatura de protest voting i abstenció estratègica ho recull: en sistemes on les opcions no reflecteixen les preferències (especialment en qüestions de sobirania o marc institucional), l’abstenció o el vot nul funcionen com a senyal de descontentament, no com a apatia. A Catalunya hi ha una llarga tradició d’abstenció diferencial precisament perquè els electors diferenciem els marcs. #AbstencióCatalana

.. no estic en contra de les ajudes, sempre que siguin a canvi d’alguna cosa més que el simple fet d’existir. La meva idea és clara: si la Comunitat fa alguna cosa per tu, tu li deus alguna cosa a la Comunitat. Per tant, guanya’t l’ajuda que ens demanes a tots i treballa pel bé comú aportant el teu granet de sorra per tenir uns boscos, muntanyes, rius, platges i camps més nets, unes carreteres més arreglades, uns pobles i ciutats més segurs i salubres, unes instal·lacions públiques més cuidades… a canvi de res, ni un euro. I això no és una idea rara ni radical: a Austràlia el “Work for the Dole” obliga a fer projectes comunitaris per cobrar la prestació, als Països Baixos exigixen feines cíviques a canvi de l’ajuda, als EUA cal fer servei comunitari per mantenir habitatge públic o certes prestacions, a Alemanya i França també hi ha models similars… i fins i tot a l’Índia, amb la llei de Gandhi (MGNREGA), es garanteixen 100 dies de feina pública a canvi de l’ajuda. Si allà funciona, per què aquí hem de pagar ajudes a canvi de zero? Guanya-te-la. Contribueix. El bé comú no és gratuït i els ganduls han de quedar fora.