Sal Mallen

De res, Sara, sí que tots som immigrants en algun moment de la història, però no tots venim amb la mateixa actitud. Sóc català, vaig emigrar a Alemanya fa anys, vaig aprendre l’alemany, vaig pagar impostos i respectar les seves lleis, la seva cultura i els seus costums. Mai se’m va passar pel cap dir que ara era alemany, ni exigir que a l’escola dels meus fills canviessin el currículum perquè hi afegèixin el conte del tió o que posessin llongonissa amb fasols, o samfaina i all-i-oli al menjador públic. Mai vaig demanar que retiressin els Lederhosen dels aparadors per no ofendre’m, ni vaig muntar manifestacions cridant que Alemanya era meva. Perquè quan ets a casa d’algú, t’adaptes o, com a mínim, no fas pudor. No entres a casa aliena per dir-li al propietari com ha de viure. Si vols viure aquí, genial: aprèn la llengua, respecta la cultura mil·lenària que et rep, paga els teus impostos i aporta. Si no, doncs ja saps on és la porta. Ningú t’ha obligat a venir. Catalunya no és un hotel de pas, és una nació. I les nacions tenen dret a preservar-se. Si hi estàs d’acord bé, i sinó també, no et perseguiré pas com fan les esquerres amb els que no pensen com ells.

Què feu valtros a les sales d’espera dels hospitals?

No. L’Alcorà no és un text de plastilina. Ordena explícitament a les dones que es cobreixin. No. No és una lectura de “ideologia islamista” inventada als anys 70 per petro-dòlars; és la interpretació majoritària durant catorze segles. Que vostè i jo ens posem a discutir el que dos mil milions de musulmans proclamen, i molts imposen a sang i foc, és d’una ingenuïtat patètica. Desperti! no hi ha islam moderat ni islamisme, només islam.

Els Estats Units dels darrers mesos en un meme:

Observeu la critica de la @ssolerg del @elpuntavui a la contraportada. Dir que el relat va “sobre la certesa que la cultura ens fa més lliures” és com afirmar que un testimoni d’un camp de concentració és un homenatge a la cultura nazi perquè el protagonista va sobreviure. La llibertat que Nadia va aconseguir no va néixer del islam sinó de la seva decisió individual de trair aquella subcultura i, més tard, de poder viure en una societat que no aplica la xaria. Si la “cultura” que celebra Soler fos la musulmana, el llibre no existiria: Nadia no hauria pogut escriure’l, ni tu llegir-lo, ni jo comentar-lo.

Al meu fill gran li fan llegir a l’Institut “El secret del meu turbant” una història tendra i desgarradora d’una nena que pateix les monstruoses injustícies de l’Afganistan de finals del segle XX. Paradoxalment, ni dins del llibre ni en la major part de la recepció que se’n fa es menciona la principal causa de totes les desgràcies de la Nàdia: l’islam. S’amaga deliberadament. Per un costat es celebra la història d’empoderament i supervivència d’una dona; però per l’altre, la pròpia Nadia Ghulam continua declarant-se orgullosa de la mateixa ideologia que la va obligar a viure deu anys disfressada d’home per no morir de fam i per no ser executada. Sota un clar síndrome d’Estocolm ideològic: en comptes d’alliberar-se de la doctrina que va fer possible aquella opressió i abraçar sense matisos la llibertat real, s’aferra al ferro roent i el defensa com si fos la solució. I a les escoles catalanes es fa llegir aquest relat sense mai posar sobre la taula l’arrel doctrinal del problema.

Que la flama de la llar no s’apagui mai i que les nostres costums continuïn sanes i fortes. Bona Castanyada i bona diada de Tots Sants.

No cal ser conspiranoic per veure el patró: Sovint a les portes d’eleccions decisives, apareix una tragèdia esgarrifosa. De sobte, la corrupció, la negligència i la incompetència de tota la legislatura desapareixeran dels titulars. Arviat veurem en Pedrito condescendent consolant familiars, les càmeres dels mitjans subvencionats apuntant i el vendran com heroi, també veurem el fill del ptero amb la r€ina sexualment insatisfeta representant la comèdia institucional de sempre. Mentrestant, negligència, corrupció, la invasió demogràfica i la degradació del país quederan enterrades. Una cosa és la tragèdia humana; una altra, que el poder l’aprofiti per enterrar les seves vergonyes i responsabilitats.

A la URV de Tarragona hi ha professors que dediquen la seva “recerca” a feminismes decolonials, interseccionals i a “combatre els antifeminismes”, mentre ignoren la biologia, manipulen les dades i amaguen la realitat observable. És el mateix paràsit ideològic que infecta les universitats d’arreu: idees no falsables, victimisme institucionalitzat i activisme disfressat de ciència. La veritat no necessita plans d’igualtat ni perspectiva de gènere; necessita evidència.