A Catalunya, parlar d’Israel és parlar de nosaltres mateixos, encara que gairebé ningú no ho vulgui reconèixer. El conflicte araboisraelià —i especialment el palestinisme— s’ha convertit en un element central de la identitat política d’una part de la societat catalana, en motor per a l’activisme i els partits, i en una obsessió mediàtica que supera amb escreix el seu pes real. Però per què un país amb tan pocs jueus catalans sent tanta passió —i tanta hostilitat— envers l’Estat jueu? Israel és un mirall incòmode per al catalanisme contemporani. És una nació petita, nascuda d’una lluita nacional enmig d’un entorn hostil, que ha sabut sobreviure i prosperar. En molts aspectes, el sionisme realitza allò que el catalanisme històric —tant de dreta com d’esquerra— admirava: la capacitat d’un poble per mantenir viva la seva llengua, la seva cultura i el seu país en les pitjors condicions. Figures com Rovira i Virgili van veure en el renaixement jueu un model de perseverança nacional. L’hebreu que revivia després de dos mil anys d’oblit simbolitzava que la voluntat d’un poble pot vèncer la història. Avui, però, aquella fascinació s’ha transformat en ressentiment. Una part del catalanisme actual veu en Israel allò que no ha gosat ser: una nació que decideix existir, defensar-se i triomfar sense demanar permís. El rebuig al sionisme és, sovint, una manera d’expiar la pròpia impotència. Criticar Israel és més còmode que assumir el fracàs del propi projecte nacional. Després de la fi de les grans utopies, l’esquerra catalana ha trobat en el palestinisme una causa moral substitutiva. És un relat simple i còmode: oprimits contra opressors. Però la realitat és molt més complexa. I la contradicció, evident: Israel, que va acollir exiliats del franquisme i antics militants d’EPOCA, és avui demonitzat pels seus hereus polítics. El que abans era reconeixement i admiració s’ha convertit en negació, incomprensió i menyspreu. Aquesta actitud, a més, tranquil·litza Madrid. Durant anys, la diplomàcia espanyola ha recelat dels lligams entre Israel i Catalunya. Avui poden estar satisfets: la majoria de partits catalans s’han alineat amb la posició espanyola contra Israel. L’antisionisme català és ja un signe de lleialtat a l’Estat, una manera d’afirmar que, en política exterior, Catalunya no discrepa. Per a Espanya, veure l’independentisme actuar com a eco de la seva diplomàcia és més que una victòria simbòlica. També hi ha una ingenuïtat —o un cinisme— de fons. Espanya manté, des del franquisme, relacions estratègiques amb el món àrab per raons econòmiques i d’interès nacional. El palestinisme català no trencarà mai aquest vincle. Pensar que defensar Palestina generarà solidaritat del món àrab amb la causa catalana és no entendre com funciona la política internacional. O potser sí que s’entén, i simplement es prefereix mantenir el relat per cultivar un espai electoral, encara que sigui a costa dels interessos nacionals i emancipatoris de Catalunya. Hostilitzar Israel no aporta res al projecte independentista català. No el fa més fort ni més creïble. Mentre els kurds, també sense estat, mantenen relacions estretes amb Israel per afinitat i reconeixement mutu, a Catalunya es prefereix una postura moralista i ineficaç. És política simbòlica en clau autonòmica, no nacional. La paradoxa és que un país amb tan pocs jueus dediqui tanta energia a parlar d’Israel. Però, en realitat, el debat no és sobre l’Orient Mitjà: és sobre nosaltres. Sobre la pèrdua d’un projecte nacional, sobre la substitució del realisme per la moral, sobre la necessitat d’odiar o admirar allò que ens recorda el que podríem haver estat. Israel és, per a Catalunya, un mirall incòmode. Reflecteix la força d’un poble que ha decidit existir, costi el que costi. I mentre no sapiguem mirar-nos-hi sense ressentiment, continuarem utilitzant el conflicte dels altres per amagar la nostra pròpia derrota.

No people in modern history have suffered injustice on the scale endured by the Palestinian people.